LLEGENDA1: Conten que, al principi dels temps, Déu va fer el món llis i
pla com el palmell de la mà. Aviat, però, el va trobar massa monòton i va voler
donar-hi una mica de varietat posant-hi muntanyes. Va omplir un sac de rocs,
se’l carregà al coll i va anar a fer un volt per l’esplanada d’aquell món nou de
trinca. De tant en tant, quan es cansava de camí pla, treia una pedra del sac i
la llençava al seu davant. Tot just tocar a terra, la pedra creixia i creixia
fins convertir-se en una muntanya. Vet aquí que quan Déu passava per l’indret on
avui hi ha els Pirineus, se li va rebentar el sac sense adonar-se’n, de manera
que va deixar al seu darrere una llarga escampadissa de pedres. Aquest és
l’origen dels Pirineus.
LLEGENDA2: Segons una altra llegenda molt coneguda a banda i banda dels Pirineus, aquestes
muntanyes eren en temps antic un autèntic paradís per al bestiar. Fins que un
dia es presentà un captaire demanant almoina i els pastors, en comptes
d’acollir-lo, li van abuixar els gossos. El pidolaire, que en realitat era
Nostre Senyor, els va maleir, i a l’acte els prats quedaren convertits en
geleres, els ramats en tarteres i els pastors i gossos en tossals de roca. Tot i
que el fet va tenir lloc al massís de la Maladeta, la maledicció divina va
esquitxar les valls properes, des de l’Éssera fins al Segre.
LLEGENDA3: La tercera llegenda ens conta que quan Hèrcules travessava les terres del
sud de la Gàl·lia pel enfrontar-se al monstre hispànic Gerió, fou acollit pel
rei Bèbrix, pare de la princesa Pirene. L’heroi s’emborratxà i, sota els efectes
del vi, va seduir la noia amb falses promeses de matrimoni. Aconseguit el seu
propòsit, el galifardeu va continuar el seu camí, deixant la noia abandonada al
palau de son pare. Mesos més tard, Pirene, després de donar a llum una serp, va
fugir horroritzada cap al bosc, on fou devorada per les feres. En tornar de
l’expedició, l’heroi trobà les despulles de la infortunada princesa, dispersades
pel bosc. Les recollí i després de donar-los sepultura, aixecà damunt la tomba
un grandiós mausoleu de pedra. I batejà tot aquest muntanyam amb el nom de
Pirene.
Doncs vet aquí que ens trobem en un pam dels Pirineus, a la parròquia d´Ordino a Andorra, més concretament al Circ de Tristaina, on hem vingut a descobrir país, a descobrir més Pirineus, on sempre queda un racó per explorar, per visitar i per viure. Un racó on encara no hi hem posat els nostres preus, el Pic de Tristaina de 2878 mts, un clàssic, una perla del Pirineu, ja que la combinació de la seva silueta vers els llacs que trobem als seus peus fan que podem gaudir del dia, de les vistes, dels estanys, del cim, de la cresta i de la satisfacció de ser conscients que encara ens queden moltes més "perles" per conseguir i moltes més "joies" per assaborir en aquest collar tan especial que són els Pirineus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada