SOLITUD, ENTRE LA MULTITUD

Aprofitant que estic a Andorra, i que durant el matí he estat baixant pales de neu pols "por doquier" a la estació de Pas de la Casa, desprès de dinar em calço els esquís "de monte" i decideixo donar una volta per l´estació.

Així doncs, amb la panxa plena ( fet habitual en la meva persona), decideixo pujar al Pic Blanc de 2724 mts, que és el cim que predomina la part alta de la estació. El fet que estigui sol, és paradoxal en una estació on hi ha milers de persones baixant i pujant remontes. Fins i tot un forani em pregunta: Are you crazy? ( ets boig?), suposo que es aquest la pinta que haig de tenir, suant les pistes que per altre banda s´assoleixen sense cap tipus d´esforç.
Però la recompensa no et deixa indiferent, arribar al cim del Pic Blanc, observant des de la "talaia" com el món es mou al voltant teu, sense que ningú es fixi en tu, provoca una sensació de solitud, allà a dalt, només amb l´aire i les muntanyes, com si la resta no existis, potser es això el busquem a les muntayes, "el jo, un mateix".

Però no ens posem poètics i pensadors ( que mai ha estat el meu fort), que ara venen les emocions fortes, tinc temps per llençar-me des de el cim per la magnifica pala que fa del descens un exaltació dels sentits, i com que porto forfait a la butxaca ( si ho arriba a saber el "guiri" m´hagués preguntat: Are you idiot?, no sense raó) doncs puc baixar fins a Grau Roig, per tornar amb "l´enginy mecànic" i gaudir d´una nova baixada fins Pas.

Ja en el Coll Blanc, observo com els últims esquiadors van abandonant l´estació, avui tancaré jo ......gaudint del vent i de les muntanyes ...gaudint de mi mateix.