Ja portem uns dimecres que ens escapem a Montserrat per pujar "parets" que diuen per Olesa. I evidentment el cos es va acostumant a això de treballar contra la gravetat i desenvolupa la força i el físic necessàri. Hi ha però aspectes que no són tan visibibles, com és el factor psicològic, que és segurament el factor que cal treballar millor, ja que aquí a Montserrat és el més important.
Los "cachorros" ja comencen a ensenyar les ungles ( Cunyat a tu te les haig d´esmolar !!!), i així avui que estem a l´agulla del cinqüentenari comencen a obrir els seus primers cinquens de forma autonoma i formant cordada, per tant comencen a treballar la psicològia del qui obre de primer, comencen a ESCALAR, i sembla que es defensen amb "ungles i dents" ( això de les dents a l´Ivan se li dona molt bé !!!!).
Per altre banda, el Xavi i jo comencem a tractar vies amb més compromís i ja anem obrint 6a i provant 6b, vies que fa uns dies treballavem de forma diferent. Ara no hi ha més que obrir per sota i suar quan toca suar, i patir quan toca patir, i pujar xq no hi ha una altre solució !!!!!
Al final, som els últims en abandonar la muntanya ( com ja és habitual cada dimecres) i cadascú torna a casa pensant en les seves fites personals, uns mes contents que d´altres, uns més cansats que els altres, però tots amb un tret comú, satisfets per l´esforç i la batalla amb la roca, i ara només hi ha una sortida, continuar venint i anar sempre cap amunt, sempre amunt, suant i patint, no hi ha més, i com va dir Alex Lowe:
Per altre banda, el Xavi i jo comencem a tractar vies amb més compromís i ja anem obrint 6a i provant 6b, vies que fa uns dies treballavem de forma diferent. Ara no hi ha més que obrir per sota i suar quan toca suar, i patir quan toca patir, i pujar xq no hi ha una altre solució !!!!!
Al final, som els últims en abandonar la muntanya ( com ja és habitual cada dimecres) i cadascú torna a casa pensant en les seves fites personals, uns mes contents que d´altres, uns més cansats que els altres, però tots amb un tret comú, satisfets per l´esforç i la batalla amb la roca, i ara només hi ha una sortida, continuar venint i anar sempre cap amunt, sempre amunt, suant i patint, no hi ha més, i com va dir Alex Lowe:
Nota: Xavi ( cunyat) avui no has escalat molt, però les fotos bé s´ho valen. Gràcies !!!!
EEEiiiii!!!...si es que con unos maestros asi, es normal que los cachorros salgan "rebotones"... y por cierto, si la madre naturaleza me dotó de dientes, aparte de para comer los tendré que utilizar para algo más, no???
ResponEliminaPues ahora mismo debo de ser de los mejores del mundo.
ResponElimina